Dia 1 – Volem a un nou continent! I ja en van 4!

Aquest any no feia falta retrobar-nos en algun punt del planeta amb l’Eva i el Carles, perquè per fi ja estem tots junts. No obstant, fa uns mesos El Pare ens va donar un ensurt d’aquells que et deixa nits sense dormir, pensant amb què un sol instant ho pot canviar absolutament tot, i per tant, et fa valorar l’afortunats que som. Per sort, tot es va quedar en un espant o un avís, que ens hem de cuidar de nosaltres i entre nosaltres, i això s’havia de celebrar. I ja sabeu que per nosaltres no hi ha millor celebració que un viatge tots plegats.

Per què Marroc us preguntareu… Doncs perquè al final més que visitar un país busquem VIURE un país, i per això creiem que no hi ha millor lloc que el Sud-est Asiàtic, però en els darrers dos anys hem visitat 4 països asiàtics i ens venia de gust canviar d’aires.

Buscàvem un destí exòtic, un destí per descobrir-lo a través dels cinc sentits, i per això visitar Europa no era una opció, si us plau, no em mal-interpreteu però per la meva experiència sé que la motxilla no ve igual de carregada. Sud-Amèrica ens crida molt l’atenció però creuar el xarco va quedar descartat per l’alt cost econòmic que suposava. Així que les opcions eren clares: Índia o Marroc. L’any passat vam fer un viatge molt complert (que va requerir molta organització) i aquest any volíem alguna cosa més “light” però que  no deixés de tenir aquell re-punt d’aventura. Als Carrera ens va la marxa. Finalment, vam descartar la Índia perquè organitzar un viatge per lliure per 14 persones d’edats (i en ocasions, perspectives tan diferents) era un repte too much.

A les 3:30 sortíem de Balaguer direcció aeroport. Em sap greu per tots els balaguerins que devem haver despertat a aquestes hores de la matinada mentre ho acabàvem d’enllestir tot. De debó que nosaltres intentem no donar la nota però ens és impossible no fer-ho. Abans que res, havíem de parar a Bellcaire a despedir-nos de la Padrina i deixar la Kira amb ella, el seu ressort de 5 estrelles particular amb bufet lliure cada dia inclós. Es veu que la tendència a cebar als nèts de totes les padrins al món també s’esté a les mascotes. No em digueu que no és la nostra padrina la persona més adorable del món?

Hem arribat a l’aeroport, desprès de deixar els cotxes al pàrquings, al moment de fer la facturació, els senyors de Ryanair ens ha fet el lio però bé. Que als adults ens assentaríen desperdigats per l’avió ja ho teníem més que assumit, i així ha estat, no han tingut ni la decència de ficar a la Gemma Mei i la Irene que són menors d’edats acompanyades. Però és que desprès de pagar quatre seients els 3 petits anèssin acompanyats d’un adult, i a sobre designen al més petit de la família en la filera del davant tot sol. A part que la seva nova política d’equipatge no hi ha per on agafar-la. En definitiva, és una llàstima que una empresa on treballen grans professionals (perquè tot el personal ens ha atès sempre d’una manera impecable) estigui regida per polítiques on l’atenció i el tracte al client tinguin nula rellevància. Perquè sí, als seus inicis ho va petar com a low-cost però avui en dia, hi ha moltes aerolínies que ofereixen molt més al mateix preu. Una y no más, Sán Tomás.

Però bé, a tot això he de dir que el vol ha estat magnífic, que la tripulació ha estat de 10 i que l’Afri i el Dylan que s’estrenaven han sortit encantats. I això que tots estàvem a l’expectativa perquè el pobre Dylan ha mostrat certa preocupació pel vol els darrers dies.

L’aterratge m’ha emocionat. Sí, sí. Llàgrimeta inclosa. Soc una pava. Però no ho acabava d’assimilar… Trepitjant Àfrica per primer cop… Un continent totalment nou per nosaltres (menys pel pare que va complir el servei militar obligatori a Melilla i l’Eva que va fer un voluntariat al Togo) que ens brida l’oportunitat de viure una experiència super enriquidora tots junts.

I el primer tast del país no podia ser cap altre que la capital turística del país, Marrakech! La ciutat més visitada del país i sobre pel que he llegit, la que no deixa indiferent a ningú… O t’atrapa o t’horroritza… Així que estic desitjant exprimir al màxim els dos dies que tenim per endavant i treure el meu propi veredicte.

Només sortir de l’aeroport ens esperava el nostre guia Hamid i el xòfer pels propers 15 dies. Ja li he dit que ens reconeixerien fàcilment i així ha estat, erem dins de l’aeroport i ja ens saludaven des de fora. Porto mesos parlant amb l’Hamid via Whatsapp sobre tots els detalls del nostre viatge i no ha pogut demostrar major professionalitat. La seva empresa és Corazon de Marruecos i el pressupost que ens va oferir ens va semblar tant bo que no ens vam molestar ni a buscar cap altra opció.

L’Hamid ens ha portat a l’hotel on pernoctarem les properes 3 nits. L’hotel és preciós, clarament estaria al top 5 dels hotels amb més encant als que ens hem estat. El seu propietari és encantador i es troba a 10 minuts caminant del “meollo” i a sobre, ens ha sortit a 8€ per persona amb esmorzar inclós.

Botón de reproducción icono gratis  DESCOMPTE PELS MILLORS LECTORS DEL MÓN DE 15€ PER LA VOSTRA RESERVA A BOOKING

El dia d’avui ha consistit en visitar les principals icones de la ciutat per començar a ambientar-nos. La primera parada ha estat el Minaret de Koutoubia, no us recorda a alguna cosa?

Foto: @carlesrgm

Sí! Efectivament! Heu encertat! La Bella Giralda va ser inspirada en aquest monument. Al ser una mesquita en ús ens hem de conformar en admirar-la per fora. És l’edifici més alt de la ciutat i per això és un punt de referència a nivell orientatiu.

Seguint la recomanació del propietari de l’hotel, el Youssef, desprès de la visita hem anat a dinar al restaurant BlackChich, on hem iniciat amb la gastronomia àrab. Mare meva, com estava el cuscús, per llepar-se els dits. Els preus son molt bons perquè les racions són dobles i la decoració és xulíssima.

Desprès de dinar, la temperatura voltava els 40 graus, el millor que podíem fer era anar a l’hotel a fer una migdiada fins que el clima ens permetés passejar per la ciutat tranquilament.

Sobre les 5:30 hem sortit de l’hotel, a 10 minuts caminats es troba la famossíssima plaça Jemma-El Fna, el cor neuràlgic de Marrakech, situada al centre de la medina va ser declarada com a Patrimoni Cultural de la Humanitat l’any 2011. Cert és que avui en dia és un lloc molt (excessivament) turístic amb totes les conseqüències que comporta això: nombrosos “encantadors de serps” i ensinistradors de “monos” lligats lucrant-se del maltractament animal gràcies a tots els turistes que els paguen per fer-se fotografies. El meu consell? Passar olímpicament i davant de qualsevol oferiment “la shukraan” amb un somriure.

Això sí, el que si que us recomano de manera oblgiatòria és pendre-us un suquet de taronja per 40 dirhams, i si podeu, aneu a la paradeta 17 perquè els nois han estat molt agradables. Ens han deixat provar un fotimé de sucs, cada qual més deliciós que l’anterior.

Desprès del suquet ens hem deixat perdre pel zoco de Marrakech, que es compon d’un laberint quilomètric de carrerons, històricament  ple de teixidors i adobers de cuir, amb el temps s’ha anat conformant amb un mercat on pots comprar tot el que et puguis imaginar. Precioses llums de conte, sabons, catifes, teteres, espècies i mil i un souvenirs. El regateig està a l’ordre del dia, però a nosaltres se’ns dóna de pena.

Fotos: @carlesrgm

@carlesrgm

El zoco és enorme, tal magnitud que és absolutament impossible no perdre’s, hi ha coses absolutament precioses, si véns amb intencions de comprar prepara’t perquè et dona per tot un dia. Si simplement vols mirar, com nosaltres, hi ha un punt que acaba cansat. Així doncs, desprès de passejar-hi una hora i mitja aproximadament ja ho veiem tot igual, així que ens venia de gust una mica de relax: la terrassa del nostre hotel ens cridava com a millor manera per tancar el dia: amb una meravellosa posta de sol amb vistes a la preciosa Koutobia, unes galetetes i un té de menta, cortesia de’n Youssef i música berber de fons fins que aquest ha pensat que ens amenitzaria més la velada el Despacito.

El lloc, l’ambient i sobretot la companyia eren tan màgics que m’han servit com inspiració per començar a escriure aquestes línies, i això que aquest any volia fer els post més breus però em donen un teclat i els meus dits comencen a moure’ s a tota velocitat. Tot amb l’ajuda de la meva assistent personal, la petita Chen que ha seleccionat les millors fotos per acompanyar el text.

Sobre les 9:30 hem sortit a sopar i hem acabat a un restaurant genial, on hem sopat per 4€ per persona, i el senyor Moustafa ens ha fet passar una estona estupenda amb les seves bromes. S’ha portat genial amb nosaltres, tot i que no hi ha hagut manera que es cregués que erem una família. Es pensava que ens estàvem quedant amb ell. Per cert, el sala de dalt del restaurant només és apte per persones baixetes.

Desprès de sopar i ja per tancar el nostre primer dia, hem fet dos grupets, els que preferien tornar a l’hotel a descansar i els que ens va més la marxa i volíem anar a fer una última volta a la la plaça Jemma-El Fna. A la nit cobra una vida impressionant. Ha estat molt molt divertit. Sí que és veritat que els senyors de les parades de menjar són pesadets insistint que vagis a sopar a la seva parada, però ni de bon tros, t’acosen o t’arriben a insultar si els hi dius que no com havia arribat a llegir a un blog. Almenys aquesta ha sigut la nostra experiència. Quan els hi dèiem que “no, ya hemos cenado, gracias” li dient al pare “ya lo veo amigo” tocant-se la panxa amb un to clarament de conya. A l’Eva i a mi ens deien: “Amigas vosotras muy flaquitas, mejor cenar otra Vez!”

El que sí que no puc arribar a entendre és com són capaços de saber que ets català (no español) sense haver-te ni sentit. Se’ns apropaven dient-nos coses com: eh! Amic veniu a sopar a la 81! Catalan, Afluixa Maduixa! Leo Messi! Carles Puigdemont! Tot un show.

Bé, desprès de la volta hem anat cap a l’hotel, per ficar-nos, ara sí, al llitet per descansar. Vaig a dormir amb un molt bon sabor de boca d’aquest país i de la ciutat. Marrakech m’ha agradat molt més del que em pensava. Demà més i millor!

Salam alaykum (que la pau estigui en vosaltres). Una expressió que m’encanta, no hi ha res millor que la pau interior, o no?

Un pensament sobre “Dia 1 – Volem a un nou continent! I ja en van 4!

  1. Montse Carrabina diu:

    Encantada de veure tota la família junta i en un destí tan exòtic. Quin relats més xulo, quines fotos més guapes. Moltes Felicitats a tots. un petonas.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s