Dia 6 – El tifó Kong-Rey arriba a Japó i hem de fugir!

Mini punt per tots els que endivineu a quina hora ha començat el nostre dia?? Siiiii!! Ho heu encertat! A les 6 ens hem dutxat i hem baixat a esmorzar per últim cop al nostre estimat hostal.

L’esmorzar és molt bàsic, només hi ha pà amb melmelada o mantequilla de cacahuet. Però hi ha varietats de pà estranyíssimes. Avui he menjat el de te verd, el de maduixa i el de xocolata. Boníssims tots!

Ens hem fet les maletes (tampoc les havíem desfet així que ha sigut un moment) i hem fet el check-out. Hem anat amb metro cap a l’estació central, on hem deixat les maletes a una consigna per poder a anar tranquil•lament a la primera visita del dia. Hem tingut d’agafar la taquilla gran perquè a les petites no ens hi cabien les dos maletes i ens ha costat 700¥ (5,34€).

Ja lleugers de pes, ens hem dirigit cap a Fushimi Inari, un santuari sintoïsta dedicat al Déu Inari, la deïtat protectora de l’arròs, l’agricultura, la indústria i l’èxit en els negocis. A l’entrada, un enorme tori marca la frontera entre l’espai profà i el sagrat. Els visitants s’han d’inclinar quan en creuen un com a senyal de respecte pel món sagrat.

Seguidament, com a la majoria de temples, trobem una temizuya, una font perqué tots els visitants es purifiquin seguint el ritual ceremonial.

El temple es compon d’un diferents santuaris i d’unsender de més de 4 km ple de toris, la gran majoria donacions que aporten empreses per demanar sort, fortuna i èxit en els seus negocis. El preu d’un tori va de 4000 fins a 10000€!!

Punt sencer per qui endivini de quina peli és la següent escena:

 

Si us plau, puc ser més rídicula corrent? 😂😂 Clarament, el dia que van ensenyar a còrrer a educació física estava malalta.

Com molts sabeu, Japó era el nostre somni des de fa molt temps, però mai era el moment… Quan teníem diners, no teniem prous dies de vacances; quan teníem vacances no teniem diners. I així ho vam anar posposant… Fins que aquest any, tot i no tenir una cosa ni l’altra, vam decidir que ja no ho allargàvem més. Avui ho podem fer, al futur qui sap. Així que ens enfrentàvem a dos reptes: fer el viatge el més low-cost possible i procurar veure tot el que voliem veure amb els 12 dies (10 nèts) que disponem.

Llegint a Internet i preguntant a foros em deien que anar fins als Alps Japonesos tenint només 10 dies era una burrada, però jo sentia que no podia marxar de Japó sense anar-hi. Així que em vaig passar hores i hores davant de l’ordenador i finalment ho vaig poder fer quadrar!

Així que la idea era agafar un shinkasen per anar fins a Nagoya, on agafaríem un tren regional per arribar fins a Takyama, on passaríem el dissabte i el diumenge, on visitiraríem Shirakawa-go. Estic parlant amb condicional perquè ha entrat en joc un factor el qual no haviem previst: el tifó Kong-Rey, de categoria 4, passarà per la zona durant el cap de setmana, i la veritat és que preferim no ser-hi. A part, ens fa por que hi hagi alguns serveis de trens que quedin inoperatius com va passar amb l’anterior tifó ja que el JR Pass té vàlidesa fins diumenge.

No sabiem que fer, així que finalment hem tirat d’improvització i hem canviat el planning: anirem a Takayama avui divendres i marxarem demà a la tarda a Tokyo on s’espera que l’impacte sigui molt menys.

Així que hem consultat els horaris i a les 10:58 èrem al tren destí Takayama. Hem comprat l’esmorzar de mig matí a un konbini (botigues de convivència) perquè ja tornàvem a estar morts de gana. Hem provat per primer cop l’onigiri. Si us agrada el sushi us agradarà, a nosaltres no ens ha acabat de convèncer.

Hem fet transbord a Nagoya on hem conegut una parella valenciana que també anava a Takayama. Ells tampoc sabien ben bé que fer però creuen que es quedaran i que sigui el que Déu vulgui.

M’encanta viatjar amb tren i més amb els paisatges que ofereixen trajectes com el de Nagoya a Takayama! Una autèntica passada!!!

Casi 4 hores desprès hem arribat al nostre destí final, hem anat cap a l’hotel que estava a 5 minutets caminant de l’estació de tren.

Les noies han sigut un encant, fins una setmana abans del check-in havíem tingut l’opció de “cancel•lació gratuita” però a partir d’aleshores la condició de Booking era que havíem de pagar l’import total. Així que la nostra idea era pagar les 2 nits encara que finalment només hi serem una, però elles s’han negat. La veritat és que ens ha anat de conya perquè aquest era un dels allotjaments més cars del viatge!

La nostra habitació és typical japanese! Em morooo… què bonica!! I fa tan bona olooor!!! Quin gust els allotjaments que aconsegueixen que et sentis igual de còmode que a casa teva! Per cert, tinc la impressió que si obro l’armari em trobaré al Doraemon dormint!

El wc és compartit entre tots els hostes, però l’hostal és molt petitet així que som ben pocs, de totes maneres, com tots els banys de Japó, estan impecables.

Ja instal•lats, hem sortit a conèixer la ciutat de Takayama tot passejant fins al centre, caminant ens ha entrat la gana però tots els preus que veiem eren superiors al nostre pressupost. L’especialitat de la regió de Gifu és la famosa carn de vedella de Hida, i aquest era el plat estrella de tots els restaurants.

Finalment, hem trobat un restaurant que vist el vist era dels mes econòmics. No hem dubtat en entrar, hem demanat un ramen per cadascú i un parell de pinxitos de carn de Hida. Els que em coneixeu sabey que no en soc gens fan de la carn, però he provat un trosset i la veritat és que es desfeia a la boca. Segons l’Aleix de la millor carn que ha provat mai.

El noi s’ha passat tota velada dient-nos les dos úniques paraules que sabia amb castellà “gracias amigo”. Que majete!

Desprès de dinar hem anat al punt estrella de la ciutat, el districte Sanmachi Suji, d’on hem sortit horroritzats. No per la zona que és preciosa, sinò perquè desenes de autobusos del Imserso Japonés acabaven d’arribar per visitar el centre àntic, així que hem optat per marxar de la zona i anar per la nostra bola sense rumb i clarament hem encertat!

Ens hem assentat una estoneta a unes escales del riu, xerrant tranquil•lament, s’hi estava tan bé… De cop he pensat que podria ser xulo fer-nos una foto utilitzant el nostre amic Lorenzo…

I… NOOOoooooooOoooooOoooooOoooOoo!! (un no desgarrador ha resonat pels alps). Acabava de donar-me compte que m’havia deixat al pobre Lorenzo al tren. Ai mare, quin greu, pobre Lorenzo! Jolin. Hem anat a diferents centres comercials a veure si trobàvem un trípode per substituïr-lo, ja teníem pensat el nom, al ser japonés es diria Takeshi, però curiosament, al país de la tecnologia no n’hem trobat ni un 😢 Quina tristesa, no ens ha durat ni un viatge…

Per cert, buscant el trípode he trobat una botiga de roba escolar on veníen les mítiques motxilles per anar a l’escola. He entrat a preguntar el preu, em semblava que no ho estava entenen bé, però si si… 300€!!!!! I jo que flipava amb l’abusiu preu de la famossíssima i horrorosa Trolley roller…

Una de les nostres coses preferides als viatges és passar-nos una bona estona als supers, fins ara com ens moviem per llocs molt turístics només veiem cadenes multinacionals com 7eleven i FamilyMart, però finalment hem trobat un 100% japonès així que cap dins!!!!

Ens hi hem estat una bona estona valorant aspectes frikis però només compartiré el que més m’ha impactat: hola??? Unes orelletes d’uniforme? 😱

Als Carrera se’ns conquista pel paladar així que hem comprat algunes cosetes per provar tots junts!! Quines ganes!!!

Eren les 7 de la tarda però estàvem cansadets així que hem anat a estirar-nos una estona al nostre futón, ens hem apalancat bastant i no teníem ni ganes de sortir a sopar, així que hem anat un momentet al McDonalds que teníem gust al costadet del hostalet. I cap a dormir!!

Bona nit des de la nostra preciosa habitació japonesa… Per fi avui dormim juntets una altra vegada!